8 de març de 1918
Com que hi ha
tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu
germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants
desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat
haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de
repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la
Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.
A l’hora de les
postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de
pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare
em diu:
–Ja saps que
avui fas vint-i-un anys?
I en efecte:
seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada
circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La
meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en
aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la
crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el
meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és
absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural!
Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La
meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat
per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic
saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la
fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!
La família!
cosa curiosa i complicada...
Decideixo de
començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l’estona, a la bona de
Déu– el que se m’anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta,
dominada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada
d’estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el
que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou,
així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes.
Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada