2 d’abr. 2017

Diàleg 2017


Per què el Diàleg amb els lectors joves és tan interessant?
La primera resposta està en el  nom de l’activitat: “ lectors joves”, persones curioses que descobreixen diferents  universos.
La segona resposta: ens ajuda a entendre eixos universos. Només si entenem el text literari  podrem gaudir del que ens proposa ja siga una ficció narrativa, un poema, un assaig, una peça teatral.
Nosaltres cada curs tenim aquest privilegi: compartir el descobriment d’un univers amb el seu creador o creadora.
Teresa Colom ha segut l’autora del Diàleg d’enguany. La primera paraula que va utilitzar en la seua breu primera intervenció fou fascinada, segons digué després era la primera vegada que compartia les històries del llibre amb els lectors reals.
L’autora es dedica al món de la literatura després d’haver-se dedicat al de les finances, un món gens literari. “Som més lliures del que ens pensem que som”, ella va exercir aquesta llibertat per fer el que realment li interessa: la creació literària.
Amb La senyoreta Keaton i altres bèsties ens ha regalat cinc històries, cinc universos, molts personatges que ens han colpit per la seua diferència, per allò que els fa únics: la senyoreta Clock, Caterina, Roc, Woody, el nen de gel , a més de la senyora Clock, la tieta Margarida, les bessones Hendrix, l’ enterramorts, la Mort, els senyors Petarol i la senyoreta Keaton, la qualitat més important de la qual és ...
No podem desvetllar res d’aquestes històries, les heu de descobrir vosaltres no us defraudaran.

Felicitem l’alumna Lucía Carlón Cots de 1r Batx B perquè el seu relat La senyoreta Lecreuset  ha segut premiat.




Els contes del Diàleg 2017



Publiquem ací els contes amb què els alumnes han participat en el concurs de relats del Diàleg 2017.

LA SENYORETA LECREUSET

Una matinada d’estiu la senyoreta Lecreuset estava asseguda en una de les cadires més pròximes a la finestra del menjador, quan de sobte, va escoltar un crit. Era la minyona, que amb un crit esgarrat baixava corrent les escales amb una expressió de pànic al seu rostre. En baixar no podia parlar, l’únic que va entendre la jove senyoreta Lecreuset va ser: “home”.
Espantada i encuriosida va decidir pujar les escales. Hi havia més de set habitacions, però hi tenia un pressentiment. Es va dirigir a l’habitació principal. Amb molt de compte va agafar el pom de la porta i el va girar per obrir-la. Quan va observar el que hi era dins la cambra, va sentir una sensació infinita de por pel seu cos. Un home, de mitjana edat, despullat, es trobava dins de l’habitació de la jove senyoreta Lecreuset plorant d’una forma aborronadora. Ella no entenia res, es trobava en una situació inesperada i no sabia què fer. Lentament, es va apropar a l’home i li va preguntar amb un fil de veu: “Qui ets? Que fas en la meua habitació?”
L’home es va relaxar en escoltar la veu de la jove i entusiasmat va dir: “Crec que m’he enamorat.”
Lucía Carlón Cots

1r Batx B

EL LLEGAT DEL CEMENTERI

Deu anys havien passat des que l'ajudant de l'enterramorts s’havia convertit en el nou enterramorts. El seu cos s'havia acostumat al so de la pala en la terra i a la solitud del seu ofici; solitud que només acompanyava la tulipa que havia extret d'una zona del cementeri anys enrere.  

Una tulipa que havia sobreviscut al temps, però que es mantenia igual de bonica que quan la descobrí. Per molt que a l’enterramorts li agradara observar-la no tenia temps, ara havia d'ocupar-se de sepultar els desgraciats que morien a causa de l’epidèmia. Feia temps que la gent del poble emmalaltia greument, a poc a poc la població minvava mentre les tombes augmentaven; no hi havia una raó aparent per a aquesta afecció. Havia aparegut de sobte, com si la mà de la Mort arrabassara vides de manera egoista... però existien motius. La Mort va entrar als somnis de l’enterramorts per a demanar-li, que retornara la tulipa on pertanyia, no li agradava que la mort de Woody haguera sigut tan prematura però ara volia que continuara allà on havia descansat. Afortunadament, l’enterramorts conservava la sensatesa del seu mentor i va obeir el que havia escoltat en somnis i va retornar la tulipa al seu lloc. L’epidèmia es va aturar.

Daniel Olmeda Pérez
1r Batx B

                            LA NENA QUE VA ENFOSQUIR EL CEL

Era un dia clar. Els pardals i les papallones volaven per tot el cel però, de sobte tot es va enfosquir. Feia tres anys que l’aprenent de l’enterramorts havia decidit viure al cementeri. El dia  després de la seua decisió, una nena d’uns tretze anys va morir d’un infart cerebral. Ell la va soterrar nua com el seus pares volien i dies després l’enterramorts començà a escoltar plors i crits provinents d’una tomba no molt recent... Era la tomba de la nena. La nena va començar a plorar, no recordava res del que havia passat abans de la seua mort. El noi va decidir viure amb ella a la caseta del cementeri perquè ningú podia saber de la seua resurrecció. Si els pares de la nena se n’assabentaven, se l’emportarien i ell no ho podia permetre. Des que la va vore s’havia enamorat d’ella. Li estava confessant el seu amor quan, de sobte, ella va començar a recordar el seu passat i va tornar amb els pares deixant al noi desemparat. Des d’eixe dia tot és fosc i els pardals i les papallones ja no volen. 
Lucia Morell Pinazo
1batxB

LA VERITAT DE LA SENYORETA LARME

La senyoreta Larme era una minyona que va començar a treballar a casa dels Painsec. El primer dia a la nova casa va estar molt bé perquè va conéixer el fill menor de la família, de qui es va enamorar. Pol, que era com es deia el xic, també es va sentir atret per ella. Ambdós començaren una relació secreta perquè com eren de diferent classe social, els Painsec mai acceptarien la relació. La senyoreta Larme es va quedar embarassada i decidiren que s’havia de amagar al bosc. Pol cuidaria d’ella fins que el naixement del nadó. Però quan va nàixer, s´adonaren que la criatura tenia una carabassa en lloc d’un cap. Allò els va espantar i Pol va abandonar la senyoreta Larme. Ella estava espantada i no sabia què fer. Va estimar la seua filla fins que quan tenia 6 mesos va morir. La seua cara es va podrir i amb ella, el cos sencer… La senyoreta Larme per tal de refer la seua vida va buscar un altre treball en una nova casa que es va convertir en el seu refugi: la casa dels Petarol.
Andrea Garrido Valeriano
                                                                                                  1r Batx B

EL FILL DE LA TERRA

La senyoreta Lecreuset, com havia nascut mal feta i era molt lletja, no havia tingut l'ocasió de trobar l'amor. Cap home se sentia atret per ella. Ella desitjava ansiosament tindre un fill i un dia se li va ocórrer la brillant idea de plantar un xiquet al jardí de la seua casa. Nou mesos després de plantar la llavor va escoltar un soroll al jardí i en mirar per la finestra va veure un nadó ple de terra. El va agafar i l’entrà a casa. Al tercer dia, el nadó tenia un aspecte cansat i espantós per això eixa mateixa vesprada la senyoreta Lecreuset va decidir anar al metge per a veure què li passava. De camí es va posar a ploure i es van haver de tornar a casa. Quan van arribar estaven amerats i el xiquet havia recuperat el seu aspecte d'abans. El va dutxar i es va adonar que com més el banyava, mes bonic era, però si deixava de fer-ho, emmalaltia. Va arribar a la conclusió que l'aigua li feia bé i com que havia nascut de terra havia de regar-lo com a les plantes perquè sinó acabaria morint-se.
Alba García Ochando
1r Batx B


LA TIA MARGARIDA

El jardiner de la tia Margarida era un home alt, pàl·lid i musculat, força vellut. N’esdevenia més una bestiola del nord que no pas un humà.
Els seus ulls de cristall amagaven un mar de dubtes. No parlava la mateixa llengua, ni ell pareixia xarrador. Margarida observava en la distància com plantava les flors que dibuixaven un tapís de perpètua primavera. Ell disposava les flors perquè els seus colors i olors contaren històries de la seua vida, tot i que Margarida no ho sabia. La seua infantesa blanca, pura i freda com la neu, havia transcorregut als països on llegenda i història en confonien en l’ escuma de les muntanyes. La tia Margarida el mirava dia rere dia fins que una nit, mentre l’estranger s’abraçava a Morfeu, entrà decidida a la seua cambra. Enfront del cos dormit, enllumenat per una planta desconeguda, trobà el propòsit que el destí havia predisposat per la seua trobada. Al seu capoll verd es transparentava un coret que, en bategar, desprenia llum. Prompte, de la flor creixeria una criatura, i corregué instintivament a la seua habitació per amagar-lo.
En eixe moment, la tia Margarida comprengué que la seua vida no seria la mateixa.

Marta Rumín Guillot
1r Batx B 



UN FUTUR DESVETLLAT

Tot va començar un dia com un altre qualsevol, la vídua Buvot estava treballant en la fàbrica on posaven els peixos en les safates per a portar-los al mercat. Aquest dia no es trobava com sempre. Se sentia molt estranya no sabia què li ocorria, era com que sabia el que ocorreria al cap d’unes hores. Estava fora de la fàbrica asseguda al carrer pensant què li podria passar, però per més que intentava esbrinar-ho no ho aconseguia.
A la nit, la vídua havia de tornar a casa, però va sentir alguna cosa darrere d’ella, i en girar-se es va trobar amb una persona que pareixia un àngel. L’àngel la va observar durant una estona i tot seguit li va parlar. La vídua no ho podia creure, l’àngel deia que tenia poders, podia veure què passaria en un futur. Més tard, quan va arribar a casa i es va adormir. L’endemà, la vídua Buvot ho va comprendre tot. La seua mare de vegades deia que hi havia coses que no es podien explicar. Va tindre por i va decidir ocultar els seus poders.  Amb el pas del anys va continuar mantenint el secret i, finalment, els va acceptar i acabà passant desapercebuda.
Valeria Pedrajas LLoria
1r Batx B
                     

                      L’APRENENT DE L’ENTERRAMORTS

Com cada dissabte de matí, l’aprenent va acompanyar l’enterramorts al mercat. Allí va conèixer una xiqueta, Sofia, ambdós es van fer molt amics, jugaven, reien i es divertien junts. Així va començar una gran amistat, eren inseparables.
Un dissabte, el nen va anar al mercat esperant trobar-se Sofia, però no la va veure per enlloc. Li va preguntar a la mare de la nena on estava i li va dir que estava molt malalta. L’aprenent, en escoltar allò es va posar molt trist. Anava gairebé cada dia a visitar-la a casa, volia passar tot el temps possible amb ella i la feia riure perquè se sentís millor.
Un dia, quan l’aprenent va arribar a casa de Sofia, la mare li va dir amb llàgrimes als ulls que la xiqueta havia mort. Una llàgrima incrèdula va recórrer la galta de l’aprenent, que va decidir veure-la per última vegada. Quan va entrar a l’habitació va trobar una nota amb el seu nom a la tauleta de nit. Estava signada per Sofia i deia que mai l’oblidaria i sempre estarien junts.
Andrea Venancio López
1r Batx B