Els alumnes participants i els seus textos
DE CAMÍ A LA LLIBERTAT?
No
sé per què, ni què esta passant al meu voltant,
només sóc conscient del que em permet distingir la meua
curta existència. Dins de la desgràcia, em deia mon pare, ets un afortunat. Però no aconseguia entendre què em volia
transmetre amb eixes paraules tan misterioses.
Mentre arribàvem al nostre destí improvisat i, preguntava per què
havíem decidit fer aquest viatge i carregar tot el que teníem a casa i cabera
en el cotxe… Més estrany em pareixia, que moltes persones decidiren fer el
mateix viatge que la meua família i jo, observava des del cotxe la imatge de
pares carregant amb els seus fills i amb bosses que pesaven tones.
Passaven
les hores en aquell paisatge desèrtic, l’horitzó del qual el delimitava la gent que seguia el mateix destí incert que
jo, no tenia fi.
Prompte
vaig poder comprendre la situació que em rodejava, en veure els rostres de
tristesa i melancolia dels meus pares i el meu germà major…
Reginaldo Sabana 1r Batx A
UNA VIDA DE VIATGES
El meu tren és a punt de
partir, així que agafe les maletes i m'endinse entre la multitud.
És prompte, tant, que el
sol encara no ha eixit. Sóc al primer vagó i a prop meu sent els plors d'un
nadó i el sonall que intenta calmar-lo. Tot d'una, el tren es posa en marxa,
m'afanye per arribar al meu seient, que es troba a la cua.
Passe al segon vagó, una mica
més agitat que l'anterior. Uns nens corren pel passadís i un d'ells es xoca amb
mi i em demana perdó. Jo li responc amb una ganyota divertida
i seguisc caminant fins al següent vagó. És ple de gent jove i enèrgica. Uns
riuen a riallades. Altres, més tranquils, observen el paisatge, ara il·luminat
pel radiant sol del matí. Mire el rellotge i ja gairebé és migdia. Les hores
passen ràpid, com aquest mateix tren sobre els rails.
Avance i travesse la
porta. Els meus ulls es posen sobre una bella xica, la seua vista està fixada en un llibre de Química
avançada. Vaja casualitat, perquè química és just el que jo sent per ella, així
que em sec al seu costat i xarrem. La convide a dinar amb mi al següent vagó,
que és la cafeteria. Allà, establim una llarga conversa fins que es fa tard. Li
agraïsc la seva companyia i el bon moment que hem passat junts i em dirigisc ja
a l'últim vagó.
Per fi, arribe al meu seient. El sol
s'amaga ja entre les llunyanes muntanyes que una vegada van estar cobertes per
un extens mantell verd. Ací es respira pau i tranquil·litat i tanque les
pesades parpelles. La nit cau ràpidament, apoderant-se de qualsevol indici de llum en el cel.
Laura Ballonga 1r Batx A
