17 d’abr. 2016

Diàleg: concurs de microrelats


Els alumnes participants i els seus textos

  DE CAMÍ A LA LLIBERTAT?

No sé per què, ni què esta passant al meu voltant,  només  sóc  conscient del que em permet distingir la meua curta existència. Dins de la desgràcia, em deia mon pare, ets un afortunat. Però no aconseguia entendre què em volia transmetre amb eixes paraules tan misterioses.
Mentre  arribàvem  al nostre destí improvisat i, preguntava per què havíem decidit fer aquest viatge i carregar tot el que teníem a casa i cabera en el cotxe… Més estrany em pareixia, que moltes persones decidiren fer el mateix viatge que la meua família i jo, observava des del cotxe la imatge de pares carregant amb els seus fills i amb bosses que pesaven tones.
Passaven les hores en aquell paisatge desèrtic, l’horitzó del qual el delimitava  la gent que seguia el mateix destí incert que jo, no tenia fi.
Prompte vaig poder comprendre la situació que em rodejava, en veure els rostres de tristesa i melancolia dels meus pares i el meu germà major…

                                                                                          Reginaldo Sabana 1r Batx A

UNA VIDA DE VIATGES

El meu tren és a punt de partir, així que agafe les maletes i m'endinse entre la multitud.
És prompte, tant, que el sol encara no ha eixit. Sóc al primer vagó i a prop meu sent els plors d'un nadó i el sonall que intenta calmar-lo. Tot d'una, el tren es posa en marxa, m'afanye per arribar al meu seient, que es troba a la cua.
Passe al segon vagó, una mica més agitat que l'anterior. Uns nens corren pel passadís i un d'ells es xoca amb mi i em demana perdó. Jo li responc amb una ganyota divertida i seguisc caminant fins al següent vagó. És ple de gent jove i enèrgica. Uns riuen a riallades. Altres, més tranquils, observen el paisatge, ara il·luminat pel radiant sol del matí. Mire el rellotge i ja gairebé és migdia. Les hores passen ràpid, com aquest mateix tren sobre els rails.
Avance i travesse la porta. Els meus ulls es posen sobre una bella xica,  la seua vista està fixada en un llibre de Química avançada. Vaja casualitat, perquè química és just el que jo sent per ella, així que em sec al seu costat i xarrem. La convide a dinar amb mi al següent vagó, que és la cafeteria. Allà, establim una llarga conversa fins que es fa tard. Li agraïsc la seva companyia i el bon moment que hem passat junts i em dirigisc ja a l'últim vagó.

 Per fi, arribe al meu seient. El sol s'amaga ja entre les llunyanes muntanyes que una vegada van estar cobertes per un extens mantell verd. Ací es respira pau i tranquil·litat i tanque les pesades parpelles. La nit cau ràpidament, apoderant-se de qualsevol  indici de llum en el cel.

                                                                                          Laura Ballonga 1r Batx A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada