Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels
camins
en els sembrats
verdíssims,
en els ocells i en l'aire
quietament amic,
i en el pas
d'aquells homes
que desconec i
estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la
dona
que s'apropa i em
besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o encara, en un
objecte,
el més íntim i clar,
o potser en els
meus versos.
Digueu-me quin
prodigi
fa la tarda tan
dolça
i tan intensa
alhora,
i a quin prat o
quin núvol
he d'adscriure el
meu goig,
perquè em sé
perdurable
en les coses que em
volten,
i sé que algú, en
el temps,
servarà el meu
record.