La muixeranga

La muixeranga- Al-Mayurqa

Un homenot de Sueca

El poder canvia de mans, però rarament vacil•la.
—Joan Fuster (Sueca 1922-1992)

Proposta d'homenatge a Joan Fuster
Àngel Cano
La Santíssima Trinitat, lluny de dogmes bíblics, la formen un homenot de Sueca, un homenot de Burjassot i un homenot de València. A més, el que els dóna les regles és de Castalla. Aquest 2011 s'han celebrat els centenaris de Manuel Sanchis Guarner i d'Enric Valor, homes crucials en la nostra història viva com a país. L'any que ve, però, no ens quedarem curts. L'AVL ha declarat Vicent Andrés Estellés com l'escriptor de l'any 2012. Molt bona iniciativa, considerant que encara no està suficientment reconegut com a encoratjador de la consciència nacional. Durant els últims anys, sense ajudes institucionals, gent que estima la seua llengua i la seua literatura ha recordat el poeta del poble per mitjà de diferents activitats: xarrades, recitals poètics, homenatges a la xarxa i altres etcèteres. Gràcies a aquestos esdeveniments, molta gent ha conegut qui fou Estellés -gent que encara no el coneixia, vull dir. Altres ens hem esborronat escoltant els versos pronunciats per diferents veus o gaudint d'espectacles teatrals amb la seua vida. El que pretenc explicar amb açò és que, en certa manera, l'autor del Llibre de les Meravelles està present d'una forma o altra entre nosaltres
Però, què hi ha de Joan Fuster? Què hi ha de l'home que ens posà un espill perquè ens miràrem, nosaltres, els valencians? Què hi ha del millor assagista del nostre país i -sense ànim d'exagerar- possiblement dels millors d'Europa? Què hi ha del mestre dels aforismes? Cada dia, en algun article, alguna xarrada, alguna classe, algun bloc, hi ha una referència a ell. La qual cosa demostra que no som un país tan desmemoriat. Però pocs saben que l'any vinent es compliran 50 anys (que es diu de pressa) de la seua obra mítica, Nosaltres, els valencians. O que farà 20 anys que se'n va anar de vacances. O que faria 90 anys que va nàixer a Sueca. És per això que, com que amb total seguretat, des de les institucions no hi haurà cap tipus de suport ni d'ajuda, propose una idea: a partir de l'1 de gener, per mitjà de qualsevol xarxa social o bloc, estaria bé que hi anàrem escrivint un aforisme, un fragment o un text sencer del suecà -diàriament, setmanalment o mensualment. Tot això fins el 31 de desembre de 2012. Sé que encara queden gairebé dos mesos per acabar el 2011, però només és una proposta humil perquè recordem un homenot com aquest. Ja, per demanar, seria perfecte que, amb una frase de Fuster, també hi adjuntàrem un vers d'Estellés. Què vos pareix la idea? Afegiu-n'hi més!

Sanchis Guarner

Sanchis Guarner
Isabel-Clara Simó
De vegades la mort embelleix, i tendim a veure només qualitats en la persona traspassada. Però de vegades la mort porta un silenci implacable que cau sobre persones l'obra de les quals havíem celebrat tant en vida. A casa nostra el fenomen és freqüent i per això hom diu que tenim mala memòria històrica.
Una vegada vaig conèixer un savi. Era Manuel Sanchis Guarner, que, amb la seva erudició i la seva immensa bonhomia ens ensenyava fora de les aules de la universitat el valor de la llengua, la seva història, les seves intricades variacions, la seva gramàtica, el seu lèxic. Per això celebro que les universitats de València, Castelló, Alacant i Palma de Mallorca dediquin sengles jornades a glossar la personalitat proteica del filòleg valencià, en el seu centenari.
El franquisme li va fer tot el mal que podia, per exemple, empresonar-lo o negar-li un càrrec que semblava dissenyat per a ell: cronista de la ciutat de València.
No cal dir que el llibre, en diversos volums, que devoràvem amb fruïció era La llengua dels valencians, gràcies al qual vam aprendre les bases d'una llengua que, arraconada a l'oralitat, menystinguda pels mateixos parlants i colonitzada fins al paroxisme, ressuscitava a l'harmònic claustre de l'antiga Universitat de València.
De clauer, portava, penjant de la seva generosa panxa, un peix articulat, d'un metall argentí, i caminava a poc a poc, aturant-se en tots els grups on veia alguna espurna d'intel•ligència, entre la desconcertada i exaltada massa estudiantil del moment (ai! els anys seixanta!). Un dia ens va agafar un grapat –dotze, crec– i ens va fer escriure uns versos en valencià. A mi em van haver d'ajudar: era analfabeta. Universitària i analfabeta en la meva pròpia llengua. El llibre es diu Poetes universitaris valencians, avui pura arqueologia, però fruit dels esforços d'un home bondadós. L'any 1975 van assaltar el seu domicili i el 78 hom hi va perpetrar un atemptat amb bomba frustrat. Els autors avui parlen de democràcia. Impunes i ocupant cadafals.
El meu record emocionat a aquell savi generós i plàcid, sense el qual els valencians ja no tindríem identitat. Seríem, definitivament, una colònia, conquerida per les armes des d'Almansa.